El cap de setmana que ve, del 25 al 28 de juliol, tindrem l’oportunitat d’intervindre i participar en l’encontre COMMUNIA II, organitzat a LAKABE per la Fundación de Los Comunes i altres entitats amb les quals cooperem habitualment com ara Katakrak.
Per part de l’Aurora tindrem presència en diversos blocs per aportar la nostra visió i experiències. Ho farem acompanyades de militants internacionals de la flota de rescat civil humanitari.
A l’enllaç teniu informació completa i inscripció.
https://fundaciondeloscomunes.net/communia/
—
QUÈ ÉS COMUNNIA?
El juliol de 2022,més de 500 activistes i militants de diverses ciutats es van reunir a Artea (Biscaia) amb el propòsit de trobar-se, discutir i orientar-se després de diversos anys de restriccions per la pandèmia i el final del cicle polític obert després del 15M. El juliol del 2024 es proposa de nou recuperar un espai de trobada i reflexió, per tal d’encaminar una època que no es promet fàcil. Per això ens convoquem a un nou Communia.
Arribem a aquesta convocatòria amb una inevitable sensació de perplexitat. Enmig d’una crisi general d’època, tal com es manifesta en el nombre creixent de conflictes bèl·lics que assolen el planeta. La patent situació de caos sistèmic entre els grans blocs capitalistes, la irreversibilitat de la trajectòria del canvi climàtic i la visibilitat creixent dels seus efectes anirien en aquesta mateixa línia.
Aquests elements estan derivant a les economies del nostre context més proper en problemes estructurals de deute i inflació a penes continguts per les cirurgies monetàries. L’escandalosa escalada de les desigualtats en l’àmbit planetari, el tractament racista i descarnat de moviments de població inevitables, i un llarg etcètera de problemes i contradiccions actuen a escala global i s’haurien de comprendre com una crisi capitalista sense pal·liatius, o el que és el mateix, una crisi de la (nostra) civilització en conjunt.
Davant d’aquesta crisi, però, sorprén la debilitat de les respostes. En el cas més palés dels grans centres de decisió sembla que regna la confusió i la manca d’idees; un conformisme dels gestors d’un sistema complex que se sap, en el fons, irreformable. I una situació de bloqueig que es pretén amagar amb promeses de sostenibilitat, de solucions tecnològiques miraculoses o de declaracions humanitàries que arriben tard i amb prou feines són creïbles. S’alimenten així els esperits animals d’un capitalisme disposat a explotar les oportunitats de negoci que continue oferint la crisi fins a sobrepassar els límits del col·lapse. I alhora es fa curs a totes aquelles sortides, incloses les pròpiament reaccionàries o directament parafeixistes, que assenyalen que si el món no té solució, almenys que es protegisca «lo meu».
Entre les poblacions, almenys entre aquelles més acomodades a Occident, sembla regnar a més una mena d’«efecte Titanic» segons el qual la fi del món, atés que encara és a cambra lenta, es pot celebrar amb una penúltima festa que done curs els petits plaers privats fets de consum desesperat i una mobilitat bulímica. Sens dubte, la proletarització més o menys ràpida d’aquestes poblacions no troba contrapés en un pensament crític, avui en crisi o destil·lat completament ideològicament, o en formes de comunitat política, que fa temps van deixar d’existir. De fet, les esquerres, paleses aquelles que giren al voltant d’alternatives institucionals, però també de part dels anomenats «moviments socials», s’han convertit en les darreres guardianes d’una variant d’aquest conformisme atmosfèric, que consisteix a calmar i guarir amb paraules i bons desitjos la lenta caiguda del món.
Les esquerres de l’Estat espanyol són segurament paradigmàtiques en aquest sentit. Ressorgides del cicle de protestes que va obrir el 15M, les esquerres locals no semblen representar més que una forma política funcional a aquest estat de coses. Destruïdes les oportunitats polítiques que es van obrir el 2011, avui sembla que tenim del nostre costat una nova classe «dirigent» (si bé del tot subordinada), que viu exclusivament per i per a la «representació». La seua política de pal·liatius en els últims governs (manifesta en algunes contencions dels abusos laborals i una sèrie de lleis si més no ambigües) no ha mostrat, ni mostrarà, cap pas que es desvie tan sols uns centímetres d’aquesta situació feta de celebració de l’esquerra i por a la dreta, amb la qual intenten contenir el que ha de venir.
Sobre aquesta perplexitat, entre la caiguda gradual del nostre món i la incapacitat d’oposar-li res, ni tan sols la perspectiva d’un pensament mínimament crític, Communia II pretén aportar una petita quantitat d’elements de contratendència. De fet, la trobada s’ha convocat amb el propòsit, almenys, de certificar aquest estat de coses i abordar-los a través de tres grans blocs de discussions:
BLOC CRISI
En aquest bloc volem analitzar la crisi actual i comprendre les grans línies de tendència sobre les quals s’està produint aquest lent col·lapse.
Com llegim aquesta crisi? De quina manera es declina als diferents territoris de l’Estat? On es donaran els seus esclats més despietats? Quines són les formes d’apropiació i explotació actuals? Qui són els seus principals afectats al medi rural, a les ciutats?
BLOC CRÍTICA
Constatem la insuficiència de l’«esquerra» com a punt de partida per al cicle polític que necessàriament s’ha d’obrir.
Quines crítiques ens toca explicitar per deixar anar els llasts de classe mitjana, per superar l’asfíxia de les polítiques estatcèntriques? Per deixar de ser bones, per trencar amb l’avorriment i la impotència que generen unes agendes militants plenes de tasques, però incapaços d’aturar el mal cada cop més guerrer d’un capital que vol morir matant-nos?
BLOC PROPOSTES
A partir de l’anàlisi de la crisi i de la crítica dels moviments socials i l’esquerra en general, hauríem d’estar una mica millor proveïdes per compartir almenys un grapat de preguntes al voltant de les nostres formes organitzatives: quines estructures de suport mutu sostenen les nostres lluites? Els dispositius de sindicalisme social són suficients per a defensar-nos de l’apropiació de casa nostra, barris i vides? Com multiplicar, enfortir, federar les pràctiques de contrapoder?
–
LAKABE
Lakabe és un petit poble situat a la vall d’Arce-Artzibar, Navarra. Va quedar deshabitat a la dècada dels seixanta i va ser okupat el 1980 per un grup de joves provinents del moviment d’objecció de consciència que somiava construir un espai comunitari alternatiu i transformador, adaptant-se als ritmes de la natura. Actualment, aquest projecte continua amb aquesta mateixa essència: possibilitar i experimentar la utopia.
https://www.lakabe.org
—
FUNDACIÓN DE LOS COMUNES
La Fundació dels Comuns és un laboratori d’idees que produeix pensament crític des dels moviments socials com a eina d’intervenció política. Som una xarxa de grups de recerca, edició, formació, espais socials i llibreries que posem recursos en comú per impulsar la revolució democràtica i la igualtat social.
Tenen equips de treball a Iruña, Barcelona, Terrassa, Saragossa, Madrid i Màlaga. En aquestes ciutats disposen d’espais socials on es fan activitats culturals, formatives i polítiques: Llibreria Katakrak, La Hidra Cooperativa, Ateneu Candela, La Casa Invisible o Traficantes de Sueños. Cadascun d’aquests llocs té una configuració pròpia, alguns són espais cedits o recuperats, altres empreses polítiques de caràcter cooperatiu.
https://fundaciondeloscomunes.net
Per part de l’Aurora tindrem presència en diversos blocs per aportar la nostra visió i experiències. Ho farem acompanyades de militants internacionals de la flota de rescat civil humanitari.
A l’enllaç teniu informació completa i inscripció.
https://fundaciondeloscomunes.net/communia/
—
QUÈ ÉS COMUNNIA?
El juliol de 2022,més de 500 activistes i militants de diverses ciutats es van reunir a Artea (Biscaia) amb el propòsit de trobar-se, discutir i orientar-se després de diversos anys de restriccions per la pandèmia i el final del cicle polític obert després del 15M. El juliol del 2024 es proposa de nou recuperar un espai de trobada i reflexió, per tal d’encaminar una època que no es promet fàcil. Per això ens convoquem a un nou Communia.
Arribem a aquesta convocatòria amb una inevitable sensació de perplexitat. Enmig d’una crisi general d’època, tal com es manifesta en el nombre creixent de conflictes bèl·lics que assolen el planeta. La patent situació de caos sistèmic entre els grans blocs capitalistes, la irreversibilitat de la trajectòria del canvi climàtic i la visibilitat creixent dels seus efectes anirien en aquesta mateixa línia.
Aquests elements estan derivant a les economies del nostre context més proper en problemes estructurals de deute i inflació a penes continguts per les cirurgies monetàries. L’escandalosa escalada de les desigualtats en l’àmbit planetari, el tractament racista i descarnat de moviments de població inevitables, i un llarg etcètera de problemes i contradiccions actuen a escala global i s’haurien de comprendre com una crisi capitalista sense pal·liatius, o el que és el mateix, una crisi de la (nostra) civilització en conjunt.
Davant d’aquesta crisi, però, sorprén la debilitat de les respostes. En el cas més palés dels grans centres de decisió sembla que regna la confusió i la manca d’idees; un conformisme dels gestors d’un sistema complex que se sap, en el fons, irreformable. I una situació de bloqueig que es pretén amagar amb promeses de sostenibilitat, de solucions tecnològiques miraculoses o de declaracions humanitàries que arriben tard i amb prou feines són creïbles. S’alimenten així els esperits animals d’un capitalisme disposat a explotar les oportunitats de negoci que continue oferint la crisi fins a sobrepassar els límits del col·lapse. I alhora es fa curs a totes aquelles sortides, incloses les pròpiament reaccionàries o directament parafeixistes, que assenyalen que si el món no té solució, almenys que es protegisca «lo meu».
Entre les poblacions, almenys entre aquelles més acomodades a Occident, sembla regnar a més una mena d’«efecte Titanic» segons el qual la fi del món, atés que encara és a cambra lenta, es pot celebrar amb una penúltima festa que done curs els petits plaers privats fets de consum desesperat i una mobilitat bulímica. Sens dubte, la proletarització més o menys ràpida d’aquestes poblacions no troba contrapés en un pensament crític, avui en crisi o destil·lat completament ideològicament, o en formes de comunitat política, que fa temps van deixar d’existir. De fet, les esquerres, paleses aquelles que giren al voltant d’alternatives institucionals, però també de part dels anomenats «moviments socials», s’han convertit en les darreres guardianes d’una variant d’aquest conformisme atmosfèric, que consisteix a calmar i guarir amb paraules i bons desitjos la lenta caiguda del món.
Les esquerres de l’Estat espanyol són segurament paradigmàtiques en aquest sentit. Ressorgides del cicle de protestes que va obrir el 15M, les esquerres locals no semblen representar més que una forma política funcional a aquest estat de coses. Destruïdes les oportunitats polítiques que es van obrir el 2011, avui sembla que tenim del nostre costat una nova classe «dirigent» (si bé del tot subordinada), que viu exclusivament per i per a la «representació». La seua política de pal·liatius en els últims governs (manifesta en algunes contencions dels abusos laborals i una sèrie de lleis si més no ambigües) no ha mostrat, ni mostrarà, cap pas que es desvie tan sols uns centímetres d’aquesta situació feta de celebració de l’esquerra i por a la dreta, amb la qual intenten contenir el que ha de venir.
Sobre aquesta perplexitat, entre la caiguda gradual del nostre món i la incapacitat d’oposar-li res, ni tan sols la perspectiva d’un pensament mínimament crític, Communia II pretén aportar una petita quantitat d’elements de contratendència. De fet, la trobada s’ha convocat amb el propòsit, almenys, de certificar aquest estat de coses i abordar-los a través de tres grans blocs de discussions:
BLOC CRISI
En aquest bloc volem analitzar la crisi actual i comprendre les grans línies de tendència sobre les quals s’està produint aquest lent col·lapse.
Com llegim aquesta crisi? De quina manera es declina als diferents territoris de l’Estat? On es donaran els seus esclats més despietats? Quines són les formes d’apropiació i explotació actuals? Qui són els seus principals afectats al medi rural, a les ciutats?
BLOC CRÍTICA
Constatem la insuficiència de l’«esquerra» com a punt de partida per al cicle polític que necessàriament s’ha d’obrir.
Quines crítiques ens toca explicitar per deixar anar els llasts de classe mitjana, per superar l’asfíxia de les polítiques estatcèntriques? Per deixar de ser bones, per trencar amb l’avorriment i la impotència que generen unes agendes militants plenes de tasques, però incapaços d’aturar el mal cada cop més guerrer d’un capital que vol morir matant-nos?
BLOC PROPOSTES
A partir de l’anàlisi de la crisi i de la crítica dels moviments socials i l’esquerra en general, hauríem d’estar una mica millor proveïdes per compartir almenys un grapat de preguntes al voltant de les nostres formes organitzatives: quines estructures de suport mutu sostenen les nostres lluites? Els dispositius de sindicalisme social són suficients per a defensar-nos de l’apropiació de casa nostra, barris i vides? Com multiplicar, enfortir, federar les pràctiques de contrapoder?
–
LAKABE
Lakabe és un petit poble situat a la vall d’Arce-Artzibar, Navarra. Va quedar deshabitat a la dècada dels seixanta i va ser okupat el 1980 per un grup de joves provinents del moviment d’objecció de consciència que somiava construir un espai comunitari alternatiu i transformador, adaptant-se als ritmes de la natura. Actualment, aquest projecte continua amb aquesta mateixa essència: possibilitar i experimentar la utopia.
https://www.lakabe.org
—
FUNDACIÓN DE LOS COMUNES
La Fundació dels Comuns és un laboratori d’idees que produeix pensament crític des dels moviments socials com a eina d’intervenció política. Som una xarxa de grups de recerca, edició, formació, espais socials i llibreries que posem recursos en comú per impulsar la revolució democràtica i la igualtat social.
Tenen equips de treball a Iruña, Barcelona, Terrassa, Saragossa, Madrid i Màlaga. En aquestes ciutats disposen d’espais socials on es fan activitats culturals, formatives i polítiques: Llibreria Katakrak, La Hidra Cooperativa, Ateneu Candela, La Casa Invisible o Traficantes de Sueños. Cadascun d’aquests llocs té una configuració pròpia, alguns són espais cedits o recuperats, altres empreses polítiques de caràcter cooperatiu.
https://fundaciondeloscomunes.net
