Salvador Allende metge cirurgià i polític xilé, president de Xile.
Assassinat pel feixisme.

Les darreres paraules de Salvador Allende:

Mentre es desenvolupava el cop militar, el president es va dirigir als xilens per ràdio des del Palau de la Moneda. Sabent que la seua pròpia mort estava propera, va voler deixar un missatge d’esperança.

El matí de l’11 de setembre del 1973 es va iniciar la revolta militar contra el Govern d’Unitat Popular a Xile. El president Salvador Allende va emetre una sèrie de missatges per ràdio en què va anunciar que no es rendiria ni abandonaria el Palau de la Moneda. Sabent que la seua mort estava propera, va animar els treballadors xilens a no perdre l’esperança amb un discurs avui cèlebre: “Molt més d’hora que tard, novament s’obriran les grans alberedes per on passe l’home lliure, per construir una societat millor”. Al voltant de dos quarts de deu, va començar l’assalt al palau presidencial amb tancs i infanteria. Al migdia va ser bombardejat des de l’aire.

Segurament, aquesta serà l’última oportunitat en què puga dirigir-me a vosaltres. La Força Aèria ha bombardejat les torres de Ràdio Portals i Ràdio Corporació. Les meues paraules no tenen amargor si no decepció i seran elles el càstig moral per als que han traït el jurament que van fer: soldats de Xile, comandants en cap titulars, l’almirall Merino, que s’ha autodesignat, més el senyor Mendoza, general mesquí que només ahir manifestés la seua fidelitat i lleialtat al Govern, també s’ha autoanomenat director general de Carabiners. Davant d’aquests fets només em cal dir als treballadors: no renunciaré!

Col·locat en un trànsit històric, pagaré amb la meua vida la lleialtat al poble. I els dic que tinc la certesa que la llavor que lliurarem a la consciència digna de milers i milers de xilens, no podrà ser segada definitivament. Tenen la força, ens podran avassallar, però no s’aturen els processos socials ni amb el crim ni amb la força. La història és nostra i la fan els pobles.

Treballadors de la meua pàtria: vull agrair-vos la lleialtat que sempre van tenir, la confiança que van dipositar en un home que només va ser intèrpret de grans anhels de justícia, que va entossudir la seua paraula que acceptaria la Constitució i la llei, i així ho va fer. En aquest moment definitiu, l’últim en què jo puga dirigir-me a vostés, vull que aprofiten la lliçó: el capital forà, l’imperialisme, unit a la reacció, va crear el clima perquè les Forces Armades trencaren la seua tradició, la que els ensenyés Schneider i reafirmés el comandant Araya, víctimes del mateix sector social que avui estarà a casa esperant amb mà aliena, reconquerir el poder per continuar defensant les seues grangeries i els seus privilegis.

Em dirigisc sobretot a la modesta dona de la nostra terra, a la pagesa que va creure en nosaltres, a l’obrera que va treballar més, a la mare que va saber de la nostra preocupació pels nens. Em dirigisc als professionals de la pàtria, als professionals patriotes, als quals fa dies van continuar treballant contra la sedició afavorida pels col·legis professionals, col·legis de classe per defensar també els avantatges que una societat capitalista els dona a uns quants.

Em dirigisc a la joventut, aquells que van cantar i van lliurar la seua alegria i el seu esperit de lluita. Em dirigisc a l’home de Xile, a l’obrer, al pagés, a l’intel·lectual, aquells que seran perseguits, perquè al nostre país el feixisme ja va estar-hi fa moltes hores present; en els atemptats terroristes, volant els ponts, tallant les línies fèrries, destruint els oleoductes i els gasoductes, davant del silenci dels qui tenien l’obligació de pro [inaudible].

Estaven compromesos. La història els jutjarà.

Segurament Ràdio Magallanes serà callada i el metall tranquil de la meua veu no arribarà a vosaltres. No importa. La continuaran sentint. Sempre estaré al vostre costat. Almenys el meu record serà el d’un home digne que va ser lleial [inaudible] els treballadors.

El poble s’ha de defensar, però no sacrificar-se. El poble no ha de deixar-se arrasar ni crivellar, però tampoc no es pot humiliar.

Treballadors de la meua pàtria, tinc fe a Xile i el seu destí. Superaran altres homes aquest moment gris i amarg en què la traïció pretén imposar-se. Continueu sabent que, molt més aviat que tard, de nou s’obriran les grans alberedes per on passe l’home lliure, per construir una societat millor.

Visca Xile! Visca el poble! Visquen els treballadors!

Aquestes són les meues darreres paraules i tinc la certesa que el meu sacrifici no serà en va, tinc la certesa que, almenys, serà una lliçó moral que castigarà la felonia, la covardia i la traïció.