Vivim nous dies de dol a la Mediterrània. Un vaixell en dificultats, detectat i monitorat durant més de 24 hores per entitats civils, finalment va naufragar el diumenge. Els nostres pensaments estan amb les 30 persones que van morir a la mar, les famílies i els 17 supervivents d’aquesta nova tragèdia.

A les 2: 28 hores (hora central europea) de l’11 de març, l’entitat Alarm Phone va estar alertada de la situació d’una embarcació en perill amb 47 persones, que intentaven escapar de les condicions inhumanes de Líbia. Van monitorar la seua posició GPS i la van transmetre a autoritats italianes, malteses i líbies. La situació era crítica. El vaixell estava a la deriva. Les condicions meteorològiques eren extremadament perilloses. La gent a bord va trucar per telèfon perquè necessitava ajuda de manera urgent. Tant per correu electrònic com per telèfon, van informar repetidament de la situació al Centre de Coordinació de Rescat Marítim italià (MRCC). Enviant posicions GPS, assenyalant el deteriorament de l’estat de les persones i el vaixell. Sol·licitant intervenció immediata per al rescat.

A les 3: 01 h des d’Alarm Phone es va sol·licitar al MRCC de Roma que un buc mercant que es trobava a la zona actués de manera immediata, no van atendre la demanda. Si l’autoritat italiana ho hagués ordenat, podria haver intervingut.

Després de nou hores des de la primera alerta, l’avioneta Seabird 2 de l’ONG Sea Watch va veure des del cel el vaixell en perill i també va llançar l’alarma les autoritats, incidint de la urgència de la situació. Immediatament, va enviar dos correus electrònics al Centre de Coordinació de Rescat italià a Roma.

Com que el vaixell es troba a la zona de recerca i rescat de Líbia, Itàlia es va desentendre i els va remetre a la mal anomenada Guàrdia Costanera líbia. Aquesta va informar que no tenien cap mitjà per intervenir i que Itàlia coordinava les operacions de recerca i rescat.

Només els vaixells comercials, cap mitjà de cap autoritat, van arribar al lloc d’emergència després de moltes hores. Aquest retard, un dels molts retards sistemàtics que ha documentat Alarm Phone al llarg dels anys, va resultar mortal. Durant moltes hores, els vaixells comerciants es van limitar a controlar la situació, però no van intervenir.

L’última conversa d’Alarm Phone amb la gent a bord va ser a les 06: 50h CET del 12 de març. Estaven esgotats i desesperats, cridant i demanant ajuda. Immediatament després d’aquesta trucada, van tornar a enviar la seua posició GPS a les autoritats, reclamant la seua intervenció urgent. A les 07:20 CET, es va demanar per darrera vegada, sense resposta.

Després del darrer contacte, el vaixell va bolcar. Només 17 persones van sobreviure. Van ser rescatades pel vaixell comercial FROLAND, mentre que altres 30 malauradament van perdre la vida.

És totalment demostrable que les autoritats alertades van fer una omissió premeditada del deure d’auxili, una resposta sistemàtica i criminal per part d’Itàlia i Malta, que significa una condemna a mort a persones migrants. La falta d’intervenció de la Unió Europea demostra, com a mínim, la seua complicitat.

40 organitzacions van presentar una querella criminal la setmana passada a Itàlia, exigint una investigació per uns fets similars, que van donar com a resultat la massacre de Crotone. Cal aclarir la responsabilitat de les autoritats i si van cometre delictes d’homicidi involuntari després de no activar un operatiu de rescat.

Almenys 250 persones han mort les últimes quatre setmanes. No només trenca el cor, sinó també indigna, ja que és el resultat de decisions polítiques. La manca de coordinació de les operacions de SAR i els entrebancs a les entitats de rescat civil fan que el Mediterrani central continue sent la ruta marítima més mortífera del món des del 2014.

ATUREM LA IMPUNITAT.